A quina alçada penjar quadres, televisors i cortines

Penjar un quadre sembla de les coses que no tenen misteri, fins que un s’aparta tres passes i veu que ha quedat alt. El mateix passa amb el televisor que obliga a estirar el coll tota la pel·lícula, amb la barra de cortina que fa la finestra més baixa del que és, o amb el prestatge que es venç pel davant al segon mes.

Gairebé tot es resol amb mitja dotzena de mesures i sabent què hi ha darrere de la paret. El primer són centímetres i s’aprèn en deu minuts. El segon és l’ancoratge, i aquí és on es decideix si la peça continua al seu lloc d’aquí a deu anys o acaba a terra una tarda de neteja.

A les mudances veiem les dues cares de la qüestió. Entrem en cases on cal despenjar quaranta quadres, numerar-los i tornar a deixar-los com estaven al pis nou, i entrem en vestíbuls d’oficina a muntar una peça de dos metres entre quatre persones, amb nivell làser i el terra protegit. Les mesures són les mateixes als dos llocs. El que canvia és el marge d’error que un es pot permetre.

A sota hi ha les alçades que fem servir, l’ancoratge que correspon a cada tipus de paret i l’ordre de treball que seguim en un muntatge. Un avís abans de començar: totes les mesures es prenen des del terra acabat, mai des del sostre ni des del sòcol.

D’on surt l’alçada de 145 cm

És l’alçada a què els museus situen el centre de les obres. Parteix de l’estatura mitjana i de l’alçada on queda la vista d’una persona dreta, que ronda els 150 cm. Penjant el centre de la peça una mica per sota, l’obra es mira còmodament tant dret com assegut.

L’error més repetit a casa és penjar massa alt. Passa perquè un aixeca el quadre amb els braços i el deixa on li resulta fàcil aguantar-lo, que són vint centímetres per sobre d’on hauria d’anar. Si hi ha dubte, més avall.

Per calcular on va el clau quan el quadre penja d’un filferro, hi ha un compte senzill:

1. Mesura l’alçada total del quadre i divideix-la entre dos.
2. Suma-hi 145.
3. Tiba el filferro cap amunt i mesura quant queda des de la vora superior del marc fins al punt on farà força el ganxo.
4. Resta aquesta distància al resultat anterior. Aquí va el ganxo.

Amb un quadre de 70 cm d’alçada amb el filferro que tiba 6 cm per sota del marc: 35 + 145 = 180, menys 6, el ganxo va a 174 cm del terra.

Taula d’alçades

Aquesta és la xuleta. A sota hi ha el detall de cada cas i, per a quadres, miralls, televisors i cortines, un esquema amb les mesures. Si premeu un esquema, s’obre a mida completa.

Què es penja	Alçada de referència	A tenir en compte
Quadre o mirall sol, en paret lliure	Centre de la peça a 145 cm	Amb sostres de més de 3 m puja a 150 o 155 cm
Quadre sobre sofà o aparador	Vora inferior entre 15 i 25 cm per sobre del moble, 20 com a referència	El quadre ocupa dos terços de l’amplada del moble
Quadre sobre capçal	Vora inferior entre 20 i 30 cm per sobre	Mateix criteri de dos terços
Composició de diverses peces	Centre del conjunt a 145 cm	De 5 a 8 cm entre marcs
Obra de més de 3 m d’alçada	Vora inferior a uns 30 cm del terra	Amb aquestes dimensions la regla del centre deixa de servir
Mirall de rebedor	Centre entre 155 i 160 cm	Es mira dret, per això va més alt
Mirall sobre lavabo	Vora inferior entre 15 i 20 cm per sobre del taulell
Televisor a la sala d’estar	Centre de la pantalla entre 100 i 110 cm	A l’alçada dels ulls assegut
Televisor al dormitori	Centre entre 120 i 135 cm	Es mira des del llit, amb la vista més alta
Pantalla en sala de reunions	Vora inferior entre 105 i 120 cm	Perquè es vegi per sobre de qui seu al davant
Càmera de videoconferència	Entre 105 i 120 cm	A l’alçada dels ulls de qui està assegut, perquè no gravi des de dalt
Panell de reserva de sala	Centre entre 120 i 140 cm	Si ha de ser accessible, entre 80 i 120 cm
Barra de cortina	De 10 a 15 cm per sobre del marc de la finestra	La barra sobresurt de 10 a 20 cm per cada costat
Estor	Dins del forat, o 5 cm per sobre del marc
Prestatge sobre un escriptori	De 40 a 45 cm per sobre del tauler
Làmpada penjant sobre taula o illa	Vora inferior entre 75 i 85 cm per sobre del tauler	Es veu la cara de qui és al davant i no enlluerna
Penjant en zona de pas	210 cm lliures per sota com a mínim	Amb sostres de més de 2,60 m es pot pujar
Aplic de paret	Entre 150 i 160 cm
Rellotge de paret	Entre 180 i 200 cm	Per sobre de la línia de visió
Penjador de paret	Entre 165 i 170 cm

Quadres

Una peça sola

Centre a 145 cm i la resta es resol amb l’amplada. Un quadre demana paret al voltant: si la paret fa menys de metre i mig, una peça gran l’ofega. En passadissos estrets funcionen millor diverses peces petites a la mateixa alçada que una de gran.

Amb peces grans la regla del centre es queda curta i convé pensar en el punt on cau la mirada. Un criteri que fan servir galeristes i interioristes és dividir l’obra en tres franges horitzontals i col·locar-la de manera que la vista quedi al terç superior. En un quadre de dos metres d’alçada, això deixa el centre geomètric força més avall de 145 cm, i tot i així es mira bé.

Per sobre dels tres metres d’alçada deixa de tenir sentit buscar un punt mitjà: l’obra es col·loca amb la vora inferior a uns 30 cm del terra i prou.

Hi ha un detall que distingeix una paret ben resolta: la peça no es centra en vertical respecte a la paret. Convé deixar una mica més d’aire per sota que per dalt. L’ull percep com a centrat el que està lleugerament per sobre del centre real, i una obra centrada amb el metre sembla caiguda.

I una decisió que es pren una vegada i val per a tota la casa: triar una alçada de centre i respectar-la a totes les habitacions. Quadres a diferent alçada en sales contigües desordenen més que quadres torts.

No tot s’ha de penjar. Una obra recolzada sobre un aparador, sobre un prestatge o directament a terra contra la paret funciona bé, es canvia de lloc sense eines i és la solució raonable mentre un decideix. Si la peça pesa i s’hi ha de quedar, s’ancora per dalt a la paret perquè no bolqui.

Damunt d’un moble

Aquí mana el moble, no la regla dels 145 cm. El quadre es mira juntament amb el sofà o l’aparador, així que el que ha de quadrar és la relació entre tots dos.

L’amplada del quadre ronda els dos terços de l’amplada del moble. Amb un sofà de 210 cm, un quadre d’entre 130 i 150 cm. L’espai entre el respatller i la vora inferior del quadre, entre 15 i 25 cm, amb 20 com a referència. Menys de 15 i sembla que s’hi recolza; més de 30 i els dos elements deixen de llegir-se junts.

Sobre una calaixera o una consola l’espai baixa a 15 o 20 cm, perquè són mobles més baixos i la distància es nota més.

Composicions de diverses peces

La clau és tractar el conjunt com si fos un sol quadre. Es dibuixa el rectangle que ocupen totes les peces juntes i aquest rectangle porta el centre a 145 cm.

La separació entre marcs va de 5 a 8 cm. Amb peces grans es pot arribar a 10, però per sobre d’això el conjunt es desfà i es veuen quadres solts en lloc d’una composició.

Dos consells que estalvien forats. El primer, muntar la composició a terra abans de tocar la paret i moure-la allà fins que convenci. El segon, retallar en paper d’embalar la silueta de cada marc, enganxar-la amb cinta de carrosser i mirar-la una estona des de la porta de l’habitació. El paper es mou en dos segons; un tac mal posat, no.

Si les peces són de mides diferents, alinear per l’eix horitzontal central de la fila dona un resultat més tranquil que alinear per dalt o per baix. En una retícula de peces iguals, al revés: s’alinea tot i el carrer entre marcs ha de mesurar el mateix en vertical i en horitzontal.

Fins aquí les mesures. El criteri de què penjar i amb què combinar-ho ja és una altra conversa, i val la pena llegir qui s’hi dedica: a AD, l’arquitecta Teresa Sapey i l’arquitecte Jean Porsche expliquen com exposar obres a casa (en castellà) i per què l’important no és la mida perfecta sinó l’harmonia del conjunt.

Miralls

Un mirall no es penja per mirar-lo, es penja per mirar-s’hi, així que l’alçada la marca la cara i no el centre de la peça.

En un rebedor, el centre va entre 155 i 160 cm. En un vestidor, el que importa és que la persona més alta de la casa s’hi vegi sencera: si el mirall fa menys de 140 cm d’alçada, convé recolzar-lo a terra i ancorar-lo a la paret per dalt en lloc de penjar-lo.

Sobre el lavabo, la vora inferior queda entre 15 i 20 cm per sobre del taulell, i el mirall no hauria de ser més ample que el moble. Si hi ha aplics als costats, van a 165 o 170 cm, que és on donen llum a la cara sense enlluernar.

Un mirall pesa força més del que sembla. Un mirall de 100 per 70 cm amb lluna de 5 mm ronda els 9 kg, i amb marc de fusta massissa arriba a 15. Això ja demana dos punts d’ancoratge i, si la paret és de pladur, perfil metàl·lic o ancoratge basculant.

Televisors i pantalles

A casa

L’alçada d’un televisor no es decideix per estètica sinó pel coll. El centre de la pantalla ha de quedar a l’alçada dels ulls de qui la mira assegut, que en un sofà normal és entre 100 i 110 cm del terra.

Això xoca amb el costum de posar-lo damunt de la xemeneia. Un televisor sobre la xemeneia sol quedar a 140 o 150 cm de centre, i obliga a mirar cap amunt durant dues hores. Si no hi ha alternativa, com a mínim convé un suport amb inclinació de 10 o 15 graus.

Al dormitori puja, perquè es mira mig incorporat des del llit: centre entre 120 i 135 cm.

La distància també compta. Per a una pantalla 4K, el sofà es col·loca a una distància d’entre una vegada i mitja i dues vegades i mitja la diagonal. Amb un televisor de 65 polzades, que fa 165 cm de diagonal, això són entre 2,5 i 4 metres.

En una sala de reunions

Aquí el criteri canvia: el que mana no és l’alçada dels ulls, sinó que la part baixa de la pantalla no quedi tapada pel cap de qui seu al davant. La vora inferior va entre 105 i 120 cm, que deixa el centre al voltant de 150 cm en una pantalla de 65 polzades.

Dues coses que s’obliden en muntar sales. La primera, preveure per on surten els cables abans de foradar, perquè passar l’HDMI després obliga a obrir regates o a deixar una canaleta a la vista. La segona, comprovar qui seu a la capçalera: si la taula és llarga, la persona de l’extrem més allunyat ha de llegir el text d’una presentació, i això limita la mida de pantalla més que el pressupost.

El suport es tria per l’estàndard VESA de la pantalla, que surt a la fitxa del fabricant i són els quatre forats de la part del darrere. Els cargols que porta la caixa del suport serveixen per unir el suport a la pantalla; per unir el suport a la paret cal triar l’ancoratge segons el que hi hagi darrere.

La càmera de videoconferència mereix una decisió a part. Va a l’alçada dels ulls de qui està assegut, entre 105 i 120 cm, just a sota de la pantalla o sobre la taula, segons el model. Muntada a dalt de tot grava tothom des del sostre, i a l’altra banda de la trucada es veu una sala de clatells.

El panell de reserva que va fora de la sala es mira dret i es toca, així que el centre queda entre 120 i 140 cm. Si l’edifici exigeix que sigui accessible, la franja baixa a entre 80 i 120 cm, que és l’alçada que el CTE fixa per als mecanismes de comandament i control al seu Annex A.

En un trasllat d’oficines aquestes mesures es decideixen abans d’entrar, amb el plànol de la planta nova al davant, no el dia del trasllat.

Cortines i estors

La cortina és el que més canvia una habitació per pocs diners, i gairebé sempre es penja malament per dos motius: la barra va massa baixa i és massa curta.

La barra es posa entre 10 i 15 cm per sobre del marc de la finestra. Si el sostre és a menys de 30 cm del marc, millor portar-la directament a 5 o 10 cm del sostre: la finestra sembla més alta i l’habitació també.

La barra sobresurt per cada costat del forat. El mínim que se sol donar són 8 o 10 cm, però amb això la cortina recollida continua menjant-se vidre. Si hi ha paret, 15 o 20 cm per costat: la cortina oberta queda sobre el mur i entra tota la llum.

La tela ha de ser més ampla que el forat perquè faci plec. De dues a dues vegades i mitja l’amplada de la barra és el normal; amb menys de dues la cortina queda estirada i es nota que hi falta tela.

De llarg hi ha tres opcions que funcionen: arran de terra, a un centímetre del terra, que és el més pràctic si s’obre i es tanca cada dia, o amb cinc o deu centímetres de més perquè reposi a terra. El que no funciona és quedar-se a mitja panxa de la cama.

Els estors van dins del forat si la finestra té brancal suficient, o cinc centímetres per sobre del marc si es munten per fora. En finestres que obren cap endins cal mesurar el sortint de la maneta abans de decidir-ho, perquè un estor muntat dins del forat pot impedir que la finestra tanqui.

Prestatges, aplics, rellotges i penjadors

Un prestatge sobre un escriptori va entre 40 i 45 cm per sobre del tauler. Menys i no hi cap un monitor a sota; més i cal aixecar-se per arribar-hi. En una paret lliure, el primer prestatge se situa a la mateixa alçada que un quadre, amb el centre al voltant de 145 cm, i d’aquí cap amunt o cap avall cada 30 o 35 cm.

El punt que falla en els prestatges no és l’alçada sinó el voladís. Un prestatge de 25 cm de fons amb suports ocults aguanta llibres; un de 40 cm amb els mateixos suports es venç pel davant. Si el fons passa de 30 cm, suports vistos o escaires. El muntatge de prestatges i mobles té la seva traça, i ho expliquem a l’entrada sobre desmuntar i muntar mobles.

Els aplics de paret van entre 150 i 160 cm en un passadís o una sala d’estar. Als costats d’un mirall de bany pugen a 165 o 170, a l’alçada de la cara. En un capçal baixen a 110 o 120 cm sobre el terra, que és on il·luminen un llibre sense donar a la cara del qui dorm al costat.

Les làmpades penjants tenen la seva pròpia mesura. Sobre una taula de menjador o una illa de cuina, la vora inferior de la pantalla queda entre 75 i 85 cm per sobre del tauler: prou baixa per il·luminar la taula i prou alta per veure la cara de qui és al davant. En una zona de pas, el que mana és el cap: 210 cm lliures per sota com a mínim.

Amb les làmpades de sobretaula el criteri és el contrari del que se sol aplicar. En una sala d’estar, la vora inferior de la pantalla ha de quedar a l’alçada dels ulls de qui està assegut o una mica per sobre, perquè ningú vegi la bombeta ni tingui la pantalla tapant la cara del de davant. En una tauleta de nit, a l’alçada de la barbeta quan un està assegut al llit. I si a la mateixa habitació hi ha làmpades diferents, el que les uneix és que les pantalles acabin totes a la mateixa alçada.

Dos aplics als costats d’un mirall de bany van separats entre 90 i 100 cm entre si. En una filera llarga d’aplics en un passadís, de 2,5 a 3 metres entre l’un i l’altre.

El rellotge de paret és de les poques coses que van per sobre de la línia de visió: entre 180 i 200 cm. Un penjador de paret, entre 165 i 170 cm, comptant que s’hi ha de penjar un abric llarg sense que fregui el terra. Si el fan servir nens, una segona fila a 110 o 120.

Quin ancoratge segons el tipus de paret

L’alçada es corregeix amb un forat més. L’ancoratge equivocat, no: quan cedeix, s’emporta la peça i un tros de paret.

El primer és saber què hi ha darrere. Es pica amb els artells: si sona massís i apagat, és maó ple o formigó; si sona a buit, pot ser maó foradat o placa de guix. Per distingir-los, es forada un mil·límetre amb una broca fina i es mira la pols. La pols vermellosa és maó; la pols blanca i fina, guix laminat.

Paret	Què es fa servir	Pes orientatiu per punt
Maó massís o formigó	Tac de niló de 6 o 8 mm, broca de percussió	25 a 40 kg
Maó foradat	Tac especial per a buit o ancoratge metàl·lic basculant	10 a 25 kg
Placa de guix laminat, a l’aire	Tac metàl·lic autoperforant	8 a 15 kg
Placa de guix laminat, càrrega mitjana	Ancoratge metàl·lic basculant tipus paraigua	20 a 30 kg
Placa de guix laminat, cargolat al muntant	Cargol directe al perfil metàl·lic	40 kg o més

En pladur, la solució bona gairebé sempre és l’última: localitzar el muntant metàl·lic amb un detector i cargolar-hi. Els muntants van cada 40 o 60 cm. Un televisor gran o un prestatge carregat no haurien de penjar de la placa, haurien de penjar de l’estructura.

El tac de niló normal no serveix en pladur ni en maó foradat. Gira dins del buit, no s’expandeix contra res i aguanta fins que algú frega la peça.

Tres regles que fem servir sempre. A partir de 10 kg, dos punts d’ancoratge, encara que el quadre porti un sol penjador. Cada ancoratge es dimensiona per al triple del pes que ha de suportar, perquè ningú penja un quadre i el deixa quiet: es neteja, s’endreça, s’hi recolza una escala al costat. I en peces amples, dos punts separats eviten que es desquadri cada vegada que algú hi passa a prop.

Un apunt sobre el trepant: percussió per a maó i formigó, gir normal sense percussió per a pladur, rajola i gres. En rajola es comença amb broca de ceràmica i un tros de cinta de carrosser sobre el punt perquè la broca no rellisqui; un cop passat l’esmalt, es continua amb la broca que demani el material de sota.

Si vol afinar més en la ferramenta, hi ha guies de fixacions per material (en castellà) que repassen tac a tac quin va a cada paret.

Abans de foradar

Per les parets hi passen cables i canonades, i no van per on un s’imagina. La norma de baixa tensió fixa per on poden anar les conduccions elèctriques encastades, i d’aquí surten les zones que convé evitar:

• En vertical i en horitzontal des de qualsevol endoll, interruptor o punt de llum, una franja d’uns 20 cm a cada costat de l’eix.
• Franges de 15 a 20 cm tocant al sostre, al terra i a les cantonades.
• A cuines i banys, al voltant i per sobre dels punts d’aigua.

Són zones probables, no garanties. En obra antiga, i en reformes fetes sense plànol, els cables van per on l’electricista va decidir aquell dia. Un detector de metalls i cables costa poc i s’amortitza amb un sol ensurt.

Tres comprovacions més abans de prémer el gallet. Mirar l’altra banda de la paret: si és una paret de separació prima, un trepant llarg pot sortir al dormitori del costat. Comprovar el gruix de l’enrajolat abans de triar el cargol, perquè en un bany la rajola i el ciment cola sumen fàcilment un centímetre. I tapar amb un drap humit o enganxar un sobre de paper sota el punt, que recull la pols i estalvia mitja hora de neteja.

Com ho fem nosaltres

En un habitatge es pot treballar amb un metre i un nivell de bombolla. En un vestíbul d’oficines amb una peça de dos metres no, perquè allà qualsevol desviació es veu des del carrer. Aquest és l’ordre que seguim:

1. Protegir. Cartró o manta a terra, sota tota la zona de treball, i els mobles propers coberts.
2. Mesurar el terra, no la paret. Un nivell làser de línia creuada a terra dona l’horitzontal real de la sala. Els terres tenen pendent i els sostres també, així que prendre la referència del sostre acaba en un quadre que sembla tort encara que estigui a nivell.
3. Marcar l’eix. Es projecta la línia horitzontal a l’alçada de treball i la vertical pel centre de la peça, i es marca amb cinta de carrosser, mai amb llapis directament sobre la paret.
4. Localitzar instal·lacions amb el detector i comprovar el tipus de paret.
5. Foradar amb la pols recollida i col·locar els ancoratges.
6. Penjar entre dues persones com a mínim. Una peça de dos metres la mouen tres o quatre, amb guants de nitril i agafant pel marc, mai pel suport ni pel llenç.
7. Comprovar i rematar. Es torna a mesurar des del terra als dos extrems, es verifica amb el làser i es retira tot.

Obra d’art i peces de valor

Amb una obra canvien les regles, i la primera és que no es penja d’una escàpula.

El que és habitual en museus i col·leccions és un rail de paret o de sostre amb vareta i ganxo regulable. Es forada una vegada, en muntar el rail, i a partir d’aquí l’obra puja, baixa i canvia de lloc sense tornar a tocar la paret. En una sala que canvia d’exposició cada pocs mesos això estalvia desenes de forats i de repassos de pintura.

Quan l’obra es fixa directament a la paret, es fan servir penjadors de seguretat en dos punts, amb cargol de bloqueig perquè no es pugui despenjar estirant cap amunt. En peces de més de 30 o 40 kg el suport es calcula a part i, si la paret no dona garanties, s’ancora a l’estructura.

Altres coses que mirem abans de decidir on va:

• Separació de la paret. Uns mil·límetres de joc amb separadors deixen circular l’aire per darrere i eviten condensació a la part posterior del bastidor.
• La paret. Ni mur exterior amb humitat, ni damunt d’un radiador, ni sobre una xemeneia en ús. Les oscil·lacions de temperatura i humitat fan més mal que un cop.
• La llum. Sol directe mai. La llum artificial entra millor en angle, al voltant de 30 graus respecte a la vertical de l’obra, que de cara.
• El pas. Si la peça és en una zona de pas amb carros o maletes, es puja uns centímetres o es protegeix la cantonada inferior.
• La pòlissa. Moltes assegurances d’obra exigeixen que el muntatge el faci una empresa amb responsabilitat civil i que quedi documentat. Convé llegir-ho abans i no després.

En una peça gran, el trasllat fins a la paret pesa tant com el penjat. Nosaltres la movem embalada fins al peu del mur, la desembalem allà i la pugem amb apiladora o amb eslingues, mai a pols per sobre del cap. És la part que expliquem a trasllat d’obres d’art i a transport de quadres.

Errors que veiem sovint

Penjar massa alt. És el més freqüent amb diferència i el més fàcil d’evitar: si dubta entre dues alçades, la de sota.

Mesurar des del sostre. El sostre no està a nivell i cada habitació té la seva alçada. Totes les mesures, des del terra.

Fer servir el tac que venia a la caixa. La ferramenta que acompanya un televisor o una prestatgeria està pensada per a una paret genèrica, i la paret de cada casa és la que és.

Penjar una peça pesant d’un sol punt. Encara que el fabricant hi posi un penjador central, a partir de 10 kg en van dos.

Foradar sense mirar què hi ha darrere. Un cable tallat en una paret acabada de pintar costa més que el detector.

No tenir en compte el pes real. Un mirall amb marc, un televisor de 75 polzades amb el seu suport o una prestatgeria plena de llibres pesen força més del que suggereix l’aspecte.

Deixar el quadre recolzat a terra contra la paret mentre es treballa. És la postura en què es trenquen més peces, perquè n’hi ha prou que algú passi i el fregui amb el peu.

Quan compensa que ho faci algú d’ofici

Un quadre de dos quilos en una paret de maó el penja qualsevol amb un metre i paciència. Hi ha quatre casos en què no surt a compte fer-ho un mateix.

Peces pesants o grans: un mirall de cos sencer, un televisor de 75 polzades, una obra que no cap per la porta de la sala.

Parets que no són el que semblen: pladur sense saber on són els muntants, envans de maó foradat dels anys seixanta, murs de pedra o de formigó armat.

Obra d’art i peces assegurades, on el sistema de penjat i la documentació formen part de la pòlissa.

Muntatges en sèrie: una oficina sencera amb senyalística, pantalles en diverses sales i quadres als despatxos. Aquí el que costa no és penjar una peça, és que les quaranta quedin a la mateixa alçada.

En les nostres mudances de pis i d’empresa el muntatge i el penjat són un servei opcional: es pot incloure al pressupost juntament amb el trasllat, i ho fa el mateix equip que ha mogut els mobles. Si vol que l’hi valorem, demani’ns pressupost i ho veiem a la visita tècnica.

Si prefereix que ho fem nosaltres

En aquests quatre serveis el muntatge i el penjat entren a la planificació de la feina des de la visita tècnica. Abans d’arribar ja sabem quines peces cal penjar, en quin tipus de paret, amb quin ancoratge i a quina alçada. L’equip surt del magatzem amb el necessari per fer-ho bé a la primera: nivell làser, detector de cables, tacs per a cada tipus de paret, penjadors de seguretat i protecció per al terra.

Així no s’improvisa amb el que quedi al camió ni es deixa un quadre recolzat a terra «per demà». Cada peça es despenja, es numera, viatja embalada i torna a la paret a la casa o l’oficina nova. La pengen les mateixes persones que l’han traslladada, perquè no subcontractem personal.

Si té alguna cosa per penjar, muntar o traslladar i prefereix deixar-ho en mans de professionals, pot comptar amb nosaltres. Aquests són els serveis en què ho fem cada dia: